Un d’ells va ser Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), primer comte Güell, industrial i empresari, reconegut, sobretot, per ser el gran mecenes de l’arquitecte Antoni Gaudí, a qui va encarregar un bon nombre d’edificis com el Palau Güell, l’església de la Colònia Güell, el Park Güell, els pavellons de la finca Güell i l’anomenada Quadra del Garraf, entre d’altres. Construcció el 1927 de la canalització a l’avinguda Gaudí (en aquells dies, de Primo de Rivera), en direcció a la Sagrada Família. Construcció el 1927 de la canalització a l’avinguda Gaudí (en aquells dies, de Primo de Rivera), en direcció a la Sagrada Família. ARXIU DE LA SOCIETAT GENERAL D’AIGÜES DE BARCELONA Però si la vinculació de Güell a la creació d’alguns dels edificis més singulars de Gaudí és ben coneguda, la seva participació en la guerra de l’aigua i els detalls del seu projecte per proveir la ciutat a finals del segle XIX i començaments del XX, són menys populars i se circumscriuen a l’àmbit acadèmic. En aquesta història de la Barcelona del vuit-cents és inèdit que Güell comprés un bon nombre de propietats a la zona nord de la ciutat, en terrenys de la vila de les Corts i Sarrià, en aquells dies municipis independents. El treball realitzat per Luis Gueilburt, expert gaudinià, per definir els límits, l’extensió i l’evolució de la finca Güell entre els anys 1859 i 1918, l’ha portat a determinar que aquesta propietat va arribar a aglutinar fins a 10 masies i terrenys rústics que s’estenien per gairebé 90 hectàrees, molt superior a les 20 o 30 que s’ha defensat fins ara. Una adquisició gens arbitrària, sinó que va tenir molt a veure amb el pla de controlar el subministrament d’aigua: Güell va comprar els terrenys per facilitar la instal·lació de les conduccions que permetessin repartir l’aigua per tota la ciutat des d’uns dipòsits que construiria a la zona alta de Pedralbes. Entre les moltes propietats que Eusebi Güell va heretar del seu pare Joan Güell i Ferrer el 1872, hi havia la Casa de Camp de les Corts, una finca que havia adquirit als afores de Barcelona el 1859, en aquest moment vila independent. Un dels primers encàrrecs que va realitzar Güell a Antoni Gaudí va ser la construcció d’unes cavallerisses per donar aixopluc als seus cavalls i un picador en la seva nova finca, una casa per al porter i una gran porta de ferro, la del drac Ladó, amb la qual poder tancar l’accés a la mateixa finca, a més d’un mur perimetral que incloïa diverses portes d’accés; un conjunt que aviat va despertar l’admiració dels seus conciutadans, cosa que segurament pretenia Güell. En aquell moment, segons consta al registre de la propietat, tal com Gueilburt ha constatat al seu llibre Gaudí i el Registre de la Propietat, de 2003, la finca tenia una extensió d’una mica més de quatre hectàrees, en les quals hi havia jardins, tarongers, boscos, fruiters i vinyes. Mapa que mostra la enorme extensió de la finda Güell, des del nucli original, en verd fosc, fins a Sant Just Desvern i el camp del Barça. Mapa que mostra la enorme extensió de la finda Güell, des del nucli original, en verd fosc, fins a Sant Just Desvern i el camp del Barça. LUIS GUEILBURT / ESTANISLAU ROCA / JOAN FLORIT Però les propietats d’Eusebi Güell al voltant d’aquest nucli principal no van fer res més que créixer, tal com ha reconstruït Gueilburt després de consultar la documentació dels arxius de les Corts i Sarrià, l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Arxiu Històric de la UB, l’arxiu de la Càtedra Gaudí i el Registre de la Propietat. A la finca heretada del seu pare el 1872, també anomenada Can Custó, Mas Monterols, Vinyals i Torre Güell, el primer comte va afegir el 1882 Cal Feliu, que incloïa les finques de l’Olivar i Garroferes. Aquest mateix any va adquirir Can Baldiró i, l’any següent, Can Berra, coneguda també com Can Cuiàs de la Riera. Entre 1884 i 1887 Gaudí va fer reformes a la casa principal de la finca i va realitzar l’entrada monumental, que encara avui es pot admirar. Però el comte no va parar. El 1885 va comprar les propietats de Can Bacardí o Ermengol, i el 1888 les terres i la masia de Torre Blanca o Can Granota, que incloïa Can Xica d’en Guerra. El 1890 adquireix Can Llopis, la finca propietat de Baldomero Llopis Guix, situada als límits amb la població de Sant Just Desvern, per sobre fins i tot del monestir de Pedralbes, al costat de l’actual carretera de les Aigües; el 1896 compra Can Raspall, Llavallol i la Torre Gran, i el 1899 Can Duran de les Escales, que incloïa Can Torre Xica o Can Vidal, una propietat enorme de 28 hectàrees. La reconstrucció d’aquesta vasta propietat, a partir de les dades obtingudes per Gueilburt, ha estat realitzada pels arquitectes Estanislau Roca i Joan Florit gràcies a la utilització de mapes i cartografies de l’època que s’han superposat amb els mapes actuals per acabar obtenint un pla de síntesi que permet delimitar l’extensió i els límits de la Finca Güell: en total, 87,3 hectàrees, quatre vegades més que el que s’havia associat fins ara amb la propietat del comte i que es corresponia amb el perímetre que va fer Gaudí. La situació de les finques en el pla delata com, de l’interès per conformar una propietat al voltant del nucli primer i principal de Can Custó, on hi havia l’habitatge familiar dels Güell, es va passar a configurar una propietat allargada que busca tant connectar-se amb la població veïna de Sant Just Desvern, més enllà de la carretera de les Aigües —amb la compra de Can Llopis el 1890—, com endinsar-se a l’interior de Barcelona amb la compra de Torre Blanca el 1888, situada al costat del camp del Barça i el cementiri de les Corts. Per a Gueilburt no hi ha dubte que la resposta a aquesta forma allargada s’ha de buscar en relació amb l’interès que va demostrar Eusebi Güell per controlar el proveïment de l’aigua a la Barcelona de la fi del segle XIX.

Un d’ells va ser Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), primer comte Güell, industrial i empresari, reconegut, sobretot, per ser el gran mecenes de l’arquitecte Antoni Gaudí, a qui va encarregar un bon nombre d’edificis com el Palau Güell, l’església de la Colònia Güell, el Park Güell, els pavellons de la finca Güell i l’anomenada Quadra del Garraf, entre d’altres.

Construcció el 1927 de la canalització a l’avinguda Gaudí (en aquells dies, de Primo de Rivera), en direcció a la Sagrada Família. ARXIU DE LA SOCIETAT GENERAL D’AIGÜES DE BARCELONA

Però si la vinculació de Güell a la creació d’alguns dels edificis més singulars de Gaudí és ben coneguda, la seva participació en la guerra de l’aigua i els detalls del seu projecte per proveir la ciutat a finals del segle XIX i començaments del XX, són menys populars i se circumscriuen a l’àmbit acadèmic. En aquesta història de la Barcelona del vuit-cents és inèdit que Güell comprés un bon nombre de propietats a la zona nord de la ciutat, en terrenys de la vila de les Corts i Sarrià, en aquells dies municipis independents. El treball realitzat per Luis Gueilburt, expert gaudinià, per definir els límits, l’extensió i l’evolució de la finca Güell entre els anys 1859 i 1918, l’ha portat a determinar que aquesta propietat va arribar a aglutinar fins a 10 masies i terrenys rústics que s’estenien per gairebé 90 hectàrees, molt superior a les 20 o 30 que s’ha defensat fins ara. Una adquisició gens arbitrària, sinó que va tenir molt a veure amb el pla de controlar el subministrament d’aigua: Güell va comprar els terrenys per facilitar la instal·lació de les conduccions que permetessin repartir l’aigua per tota la ciutat des d’uns dipòsits que construiria a la zona alta de Pedralbes.

Entre les moltes propietats que Eusebi Güell va heretar del seu pare Joan Güell i Ferrer el 1872, hi havia la Casa de Camp de les Corts, una finca que havia adquirit als afores de Barcelona el 1859, en aquest moment vila independent. Un dels primers encàrrecs que va realitzar Güell a Antoni Gaudí va ser la construcció d’unes cavallerisses per donar aixopluc als seus cavalls i un picador en la seva nova finca, una casa per al porter i una gran porta de ferro, la del drac Ladó, amb la qual poder tancar l’accés a la mateixa finca, a més d’un mur perimetral que incloïa diverses portes d’accés; un conjunt que aviat va despertar l’admiració dels seus conciutadans, cosa que segurament pretenia Güell. En aquell moment, segons consta al registre de la propietat, tal com Gueilburt ha constatat al seu llibre Gaudí i el Registre de la Propietat, de 2003, la finca tenia una extensió d’una mica més de quatre hectàrees, en les quals hi havia jardins, tarongers, boscos, fruiters i vinyes.

Mapa que mostra la enorme extensió de la finda Güell, des del nucli original, en verd fosc, fins a Sant Just Desvern i el camp del Barça. LUIS GUEILBURT / ESTANISLAU ROCA / JOAN FLORIT

Però les propietats d’Eusebi Güell al voltant d’aquest nucli principal no van fer res més que créixer, tal com ha reconstruït Gueilburt després de consultar la documentació dels arxius de les Corts i Sarrià, l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’Arxiu Històric de la UB, l’arxiu de la Càtedra Gaudí i el Registre de la Propietat. A la finca heretada del seu pare el 1872, també anomenada Can Custó, Mas Monterols, Vinyals i Torre Güell, el primer comte va afegir el 1882 Cal Feliu, que incloïa les finques de l’Olivar i Garroferes. Aquest mateix any va adquirir Can Baldiró i, l’any següent, Can Berra, coneguda també com Can Cuiàs de la Riera. Entre 1884 i 1887 Gaudí va fer reformes a la casa principal de la finca i va realitzar l’entrada monumental, que encara avui es pot admirar.

Però el comte no va parar. El 1885 va comprar les propietats de Can Bacardí o Ermengol, i el 1888 les terres i la masia de Torre Blanca o Can Granota, que incloïa Can Xica d’en Guerra. El 1890 adquireix Can Llopis, la finca propietat de Baldomero Llopis Guix, situada als límits amb la població de Sant Just Desvern, per sobre fins i tot del monestir de Pedralbes, al costat de l’actual carretera de les Aigües; el 1896 compra Can Raspall, Llavallol i la Torre Gran, i el 1899 Can Duran de les Escales, que incloïa Can Torre Xica o Can Vidal, una propietat enorme de 28 hectàrees. La reconstrucció d’aquesta vasta propietat, a partir de les dades obtingudes per Gueilburt, ha estat realitzada pels arquitectes Estanislau Roca i Joan Florit gràcies a la utilització de mapes i cartografies de l’època que s’han superposat amb els mapes actuals per acabar obtenint un pla de síntesi que permet delimitar l’extensió i els límits de la Finca Güell: en total, 87,3 hectàrees, quatre vegades més que el que s’havia associat fins ara amb la propietat del comte i que es corresponia amb el perímetre que va fer Gaudí.

La situació de les finques en el pla delata com, de l’interès per conformar una propietat al voltant del nucli primer i principal de Can Custó, on hi havia l’habitatge familiar dels Güell, es va passar a configurar una propietat allargada que busca tant connectar-se amb la població veïna de Sant Just Desvern, més enllà de la carretera de les Aigües —amb la compra de Can Llopis el 1890—, com endinsar-se a l’interior de Barcelona amb la compra de Torre Blanca el 1888, situada al costat del camp del Barça i el cementiri de les Corts. Per a Gueilburt no hi ha dubte que la resposta a aquesta forma allargada s’ha de buscar en relació amb l’interès que va demostrar Eusebi Güell per controlar el proveïment de l’aigua a la Barcelona de la fi del segle XIX.